Continuen sent molts els matins que ens llevem amb la notícia que una altra dona ha sigut assassinada per culpa del masclisme. Als Països Catalans, 39 feminicidis encapçalen la llarga llista de víctimes de la violència existent contra les dones. I novament avui, com cada dia, toca reivindicar que el patriarcat genera violència, que el patriarcat mata. I que el capitalisme n’és còmplice.
La violència contra les dones és una problemàtica inherent a la nostra societat que s’adapta a les noves realitats socials, formes de vida i de relació. Parteix d’una concepció culturalment arrelada, el patriarcat, que compren la dona com algú sense subjecte propi a decidir, algú que pot ser posseït per un altre. Una idea que continua visualitzant-se en canals de televisió, anuncis publicitaris, cançons, missatges de Facebook i, malauradament també, en discursos polítics. Les violències masclistes tenen múltiples formes i ens acompanyen sempre: a l’escola, al treball, a les relacions familiars, en la parella, la colla d’amics, les xarxes socials… en actes majoritàriament inapreciables per la subtilesa amb la que es donen, o perquè socialment es toleren i no són qüestionats. Motius pels quals és important conèixer la dimensió social que les engloba i combatre-les des de tots els fronts possibles, els nostres espais de vida quotidiana, el carrer i les institucions.
Ser conscients, també, que el patriarcat es retroalimenta d’un capitalisme ferotge, que subestima a la dona que pateix brutalment una divisió sexual del treball i la manca de reconeixements de les tasques de reproducció i cures. Un capitalisme que retalla en drets i humilia i vulnera la dona pel sol fet de ser-ho. A aquest fet se sumen també, les conseqüències de la pressió estètica, amb efectes emocionals directes i contra l’autoestima de moltes dones que, en ocasions acaben amb la seva vida. Una pèrdua que no es comptabilitza com a violència masclista, tot i ser-ho.
I les nostres institucions? Concebudes en aquesta tradició patriarcal i immerses en el capitalisme, implementen polítiques públiques que són incapaces de frenar aquesta misèria. Manca una concepció global i transversal del problema, que permeti la prevenció en tots els àmbits i espais de la persona. Anar més enllà, construir les polítiques tenint en compte el punt de vista de la dona, des de la mirada feminista. I ser crítics per canviar allò que no funciona. Els mecanismes de protecció existents i insuficients en són exemple, els quals a més, sovint comporten un risc per moltes de nosaltres.
La responsabilitat comença en un mateix. És imprescindible concebre que la violència es pot originar amb una mirada, un gest, una paraula, un comentari al Facebook o un simple “m’agrada”. Que aquesta es pot convertir en pressió, persecució, assetjament, agressió i mort. I la responsabilitat que tots i totes tenim per aturar-la o ser còmplice. Ningú queda absolt en qüestió de solidaritat i responsabilitat alhora de plantar cara al masclisme i al patriarcat.
Esquerra Independentista de Valls
Casal Popular la Turba, Arran Valls, SEPC Valls